Un noi amb aparença antisistema,va aparèixer un dia per una cantonada del carrer Martí i pol. Aquell dia tot li havia anat malament. Ho havia deixat amb la novia, el seu pare l'havia esbroncat. Va fugir de casa, era una nit fresca, ennuvolada,tot indicava tempesta. No tenia lloc on dormir. Un banc va ser el seu aliat. Per sort, va trobar un aixopluc en el qual hi havia una brossa de paper. Va agafar-ne un i va pensar en totes aquelles poesies que havia treballat a l'escola anys enrere. Amb bolígraf en mà va decidir escriure. Escrivia coses que li passaven, problemes,engoixes que no podia compartir amb ningú. Poc a poc van passar els anys i aquest noi es va fer més gran, es va enamorar, però per mala sort no era un amor correspós. Al quadern vell de les poesies encara no s'havia escoltat el tema de l'amor i aquella nit per primera vegada es va sentir. Parlava sobre tot el que ell veia en aquella noia. Un pedestal només per ella. Els seus coleges òbviament, no podien saber que ell escriba poesia, per que sinó s'en burlarien. Però... realment hauria de ser així? Ell s'ho preguntava cada dia. No pot expressar els sentiments sense ser un feble? Sota aquella aparença dura,consistent,insensible, s'amagava un vertader poeta amb un gran cor
No hay comentarios:
Publicar un comentario